5/1/14
El 2014 ja ha arribat i amb ell. un nou repertori, nous concerts,
noves expectatives, il.lusions, esperances.. I nosaltres, com a
cantaires, no hem de ser menys!.
Cada cop que canviem un any, és la preparació "d'una estrena". Hem
d'estar a punt per tot allò que la vida ens vulgui oferir i sense obviar
res. Sinò, seria fer "trampes"!.
En dos o tres anys, la Coral ha encaixat força canvis:
incorporant moviment, cantant sense partitures, fent dignament un
espectacle musical i procurant, cadascú en la seva mesura, deixar-se
anar tot cantant.
El
camí no ha estat fàcil. Totes aquestes "innovacions", plantejades en el
seu dia pel nostre director, no han tingut sempre un ressò
favorable!. D'entrada, les hem protestat, ens han incomodat per
l'augment de feina i ens ha costat fer-nos a la idea de que s'havia de
fer un gir per tal de millorar.
Però
es veu que això no són tan sols "maníes" del Sr. Azuaga!. L'Orfeó
Català, institució ja centanària i acostumada a cantar d'una manera molt
formal, en el concert de St. Esteve, el Sr. Vila va fer el mateix que el
nostre director. Ho recordeu?. Canvis com el cantar sense partitures,
canviar constantment de posicions, moure's amb ritme en moltes peces i
fins i tot, cantar algunes cançons sense director!. Com vosaltres, he
seguit molts d'aquests concerts i com aquest, cap!!. Ja ho diuen,
"renovarse o morir". A mi, personalment, en va agradar molt i no se'm va
fer pesat.
"Cambio
de tercio!". Potser perquè ara estic a "pa sec", ja que fa temps que
no canto amb la Coral, tinc moltes ganes que arribi el dia 9 i encara
més que anem a concert!. Aquests dies m'han servit per repassar i
per aprendre el "Quan somrius". Vosaltres segur que ja us el sabeu però
com que jo no hi era, ara m'ha tocat treballar!.
També
estic contenta perquè, mica en mica, torno a ser jo. He acomiadat el
2013 sense ressentiment i procurant valorar el que m'ha aportat de bo,
que no ha estat poc!. Hi ha hagut por, angoixa, incertesa...és cert,
però d'aquest any que ja hem tancat em queda tot el suport de la
família i dels amics, l'estimació que m'ha sostingut en tot moment i
l'alegria de sortir victoriosa d'una batalla bastant dura. Amb molt de
gust, però, giro full i em preparo per a viure tot el que la vida
m'ofereixi de nou.
Avui
és vigilia de Reis. És una festa que m'encanta i no tant sols perquè em
regalin (que també!!), sinò per la possibilitat de ser "un rei mag".
Gaudeixo sortint les darreres hores (com d'aqui una estona faré!)
buscant "cosespetitesquefanil.lusió". És el millor!!. El regal formal és
fàcil, però aquests de darrer moment, els "no esperats", són els
millors!!.
La
meva carta a "ses majestats" no ha fet falta ni que la fes!!. Queda
resumida en una cançó preciosa. Com que per ordinador no us la puc
cantar, us posaré només el títol. Les estrofes no les escriuré perquè
són la vida de tots i de cadascún de nosaltres, perquè crec que
realment, som molt afortunats!!.
"GRACIAS A LA VIDA, QUE ME HA DADO TANTO....."
Que tingueu uns bons Reis!!.
Ana.
22/10/13
Hola companys!.
Diumenge, tornant de l'Auditori de Girona, em ballaven pel cap
imatges dels dos concerts que havíem cantat. Són detalls sense cap
trancendència però que, per a mi, marquen diferències....
Ja fa uns anys que
la Som participa en el Cantate i més o menys, l'organització sempre
havia estat igual: concert d'amistat, ressopó a St. Gaietà i
l'endemà, cloenda a Girona. Aquesta vegada, però, la cosa ha funcionat "diferent".
En primer lloc, el concert d'amistat.
Enguany
aquest concert s'ha celebrat a la parròquia de St. Mateu, a la
Guineueta i no a la nostra seu. La raó, el gran nombre de cantaires que compartíem escenari: la coral Canticorum, la Coral
nortamericana St. Timoth'y Church, de Georgia (USA) i nosaltres, la Som. Èrem més de
cent persones i la Coral Canticorum va ser una amfitriona perfecte. Ens hi vam trobar molt a gust!!.
Tot seguit, com a cosa "diferent", vull fer esment al nostre vestuari.
En aquesta ocasió vam deixar aparcat el nostre uniforme habitual per
empolainar-nos amb els vestits del nostre espectacle "Amor de Bolero",
com si talment fóssim "cubanus arrebatats". Fantàstic!, perquè vistes les
fotografíes que gentilment ens envia el nostre reporter gràfic Sr.
Sarrió, només es pot dir que va ser una bona pensada del nostre
director: FEM MOLT DE GOIG!!!.
Els colors de bruses i camises, l'aire de
les faldilles amples, els pantalons blancs sempre elegants....van
trencar la seriositat oficial que hi ha en els uniformes de les corals,
per donar-nos un aire desinvolt, fresc i alhora digne.
I com a tercera cosa "diferent", la nostra situació a l'Auditori.
Penjats damunt l'escenari, vaig pensar que allà no veuríem res, que quina mala sort, que quina incomoditat...
Però a mesura que anaven passant les Corals, jo m'hi anava
trobant millor perquè precisament, d'allà estant, vaig
poder observar una cosa mai vista per mi: les cares i els gestos de
molts directors!!. Em va sorprendre i agradar alhora!.
Vaig poder comprobar que tots tenen
la mateixa fixació: demanar concentració, indicar la posició del cos i
sobretot, remarcar el gest del somriure!!. I també vaig comprovar el
poc cas que els fem, perquè, salvant excepcions, el somriure
brillava per la seva absència. Es veu que és el destí dels directors i
la tossuderia dels cantaires d'arreu del món!!.
En
definitiva, ha estat un Cantate diferent d'altres on hem participat.
D'aquestes situacions diferents, també aprenem coses diferents i val la
pena. El que no ha canviat, però, són les nostres ganes de fer-ho bé i
el plaer que ens produeix cantar i ser escoltats...
...i com m'agrada poder-ho fer amb vosaltres! Gràcies SOM!!!.
Ana.
18/04/13
PER FI AMOR DE BOLERO!
Ha costat, i molt! Moltes hores d´estudi, d´aprenentatge,
d´esforç, de cansament, d´assaig, algun moment de desànim perque
semblava que no podríem arrivar a assolir el que els directors ens
demanaven... pero... al fi! oblidats tots els entrebancs ens varem
habillar convenientment i varem pujar al escenari per oferir al públic
el millor de nosaltres: tota la il.lusió del món que haviem posat en
cada cançó, en cada gest, en cada frase...
A tenor dels comentaris escoltats, tot i fer la salvetat de
que alguns de nosaltres estem massa seriosos, transmetem la sensació de
que realment ens ho estem passant molt bé, i això, penso jo, és degut a
que el millor de la nostra coral són les persones, el grup humà, que fa
que ens sentim a gust en tot moment, com en família.
En fi, ara sembla que aquest projecte que tant hem disfrutat ja s´ha acabat, pero...EN VINDRAN D´ALTRES!!!
A començar de nou... cantant i estimant!
Mercè
29/10/12
Hola amics!
La Mª Rosa ja és al seu país i amb la
seva família. El seu pas per la Coral ha estat enriquidor, la seva alegria, la
seva espontaneïtat, el donar-ho tot en cada cançó, malgrat la dificultat del
idioma.
Però jo, que vaig tenir moltes converses amb
ella i em va confiar coses de la seva vida, vaig descobrir una gran persona,
forta davant les dificultats, amb una fe indestructible, una gran capacitat per
estimar i ressorgint sempre dels fracassos. Es d’aquelles persones que
tens la sort de conèixer al llarg de la teva vida, i que fan que et plantegis
com hauries reaccionat tu davant les seves circumstàncies.
Be amics, potser us he fet conèixer una Mª Rosa
desconeguda per molts de vosaltres, per això ho he volgut compartir.
Una abraçada!
Carme
22/10/11
De tant en tant, no està malament fer volar coloms. Quan hi ha coses que t'impressionen, les recordes i les penses. I pensant en el concert de la Parròquia de Sant Ignasi, deixant de banda l'aspecte musical, que va ésser prou maco, en l'aspecte humà, com sempre que gent desconeguda es troba i canta, es produeix un petit miracle. Cantem, ens escoltem, després cantem junts, riem i mengem. La llengua ens separa, però la música ens uneix.
I en aquet ambient es va produir això que us comentaré ara. El rector, Mossèn Xavier, ( ¡¡¡Ole Mossèn!!! ), em va fer una confidència, en plena gresca, quan cantàvem junts, m'agafa pel braç, i a cau d'orella, em diu aquestes paraules: "Aquí hi ha Déu". Aquesta frase que pels creients diu molt, i pels no creients no significa res, té un abast que va molt més enllà de creure o no creure. És com situar-se davant de la disjuntiva de triar entre la joia o la desesperança, de triar entre un món unit o un món trencat, de triar entre la pau o la guerra, de triar entre l'amor o l'odi, de triar entre la vida o la mort... Pels creients, la primera opció s'identifica amb el projecte de Déu, pero per tothom, la primera opció és indubtablement el camí per un món millor. Veient aquell ambient de joia en què tots cantàvem junts, un té ganes de cridar ben fort i dir: ¡¡¡ Gracies música, perque uneixes els pobles. !!!
Antoni Pedragosa
20/10/11
VAL LA PENA PER UNA CANÇÓ ANAR A GIRONA ?
Aquesta pregunta crec que se la fan els cors acollidors catalans, i pel que es veu la resposta es NO.
Doncs jo personalment, difereixo totalment. Diumenge vaig escoltar atentament les corals, i vaig sentir físicament tot el que l’Enric ens “matxaca” (i en català, com ho diríem? ) sobretot a les sopranos. Creieu que moltes vegades tenim ganes de marxar i tirar la tovallola, però després escoltes altres corals i sents aquells “culo pollo” o aquelles frases tallades, o aquelles respiracions fora de lloc i penses, "ah, doncs sí que es nota tot això!" i creus que tot plegat fa que una coral soni d’una manera o d’una altra.
Mai havia escoltat amb tanta atenció una tenora!! i sí, a part de que la tocava molt bé, vaig entendre de quina manera volia que cantéssim EL CAVALLER.
També crec que passar el dia junts, a la Coral ens uneix més .
Bé, amics, espero que tots compartim en aquest bloc vivències i pensaments que faran que ens coneguem millor.
Petons per tots.
Carme
16/08/11
Hola companys!
Al llarg d'aquests darrers dies, he obert el nostre blog amb l'il.lusió de trobar alguna cosa nova...però res de res!!. Així que "si Mahoma no va a la muntanya, la muntanya anirà a Mahoma".
Què tal l'estiu?. Cadascú al seu lloc deu haver aprofitat el temps per descansar, anar a la platja o a la muntanya, fer turisme o, com jo, acabar petites reformes a casa!.
El cert és que, ja "toquen a vespres"!. És a dir, que hem de començar a obrir el "Somos novios" i el "Sakura"!!.
Ja sé que no els teniu empolsats ni oblidats, que de tant en tant, heu obert les partitures i us heu posat a cantar!. Segur!!. Però jo, traient tanta pols com he arribat a treure aquest mes de juliol (fins dins al microones n'hi havia!), de cantar...gairebé res!. Així que ara toca començar a treballar!.
De fet, ja en tinc ganes. Enyoro els assajos, les rialles, la vostra companyia i sobretot, el so particular de la Coral quan ho fem bé!. Gaudeixo i m'agrada veure que als altres els passa el mateix!.
M'agrada el programa que portarem aquest curs i aquest mix de text i música que encetarem!. Ho trobo preciós!.
Amics, de moment, us deixo. Ja queda poc per el dia 1!!!!!. Una abraçada a tots i a totes.
Ana.
08/05/11
No recordo la data. Ni tan sols l'any. Pero seria a principis dels anys seixanta. El lloc sí que el recordo. Era L'Ametlla del Vallés. Allà, per primera vegada, la "Nova cançó catalana" va fer acte de presència d'una forma significativa. No se d'on va sortir tanta gent. La llista de cantaires era gent desconeguda per la inmensa majoria dels que èrem allà. Presentava el concert un tal Salvador Escamilla, i un darrera l'altre, feien tres o quatre cançons cadascú. I més o menys per aquest ordre van cantar: l'Enric Barbat, en Jaume Sisa, en Francesc Pi de la Serra, la Guillermina Motta, l'Ovidi Montllor, en Josep Maria Espinás, el Jaume Arnella, i per acabar, una noieta mallorquina, i un xiquet valenciá: La Maria del Mar Bonet i en Raimon. Recordo que la Maria del Mar va cantar "La balanguera", i també recordo que l'Escamilla va presentar l'últim cantaire, amb aquestes paraules: "De la nostra terra germana de Valencia, i vingut de Xàtiva, per tots vostès...Raimon." Raimon va cantar tres cançons: "El vent", "Diguem no" i "D'un temps...d'un pais". Aquestes dues últimes, les hi van fer repetir. El clímax de l'espectacle anava "in crescendo" fins al punt que als crits d'entusiasme, es van afegir crits reivindicatius de ... "llibertat, llibertat, llibertat..."
La cançó "Diguem no", era com el crit que reclama justícia social. "D'un temps, d'un pais" en canvi, es com un clam que reivindica el país que voldríem ésser, i la trista realitat "d'un pais que mai no hem fet". Caminem entre l'esperança d'assolir-lo, i la poca fe en el projecte. Raimon deixa ben clar, que cap projecte per atractiu que sigui, pot legitimar-se per l'ús de les armes. "No creguem en les pistoles... per a la vida s'ha fet l'home, i no per a la mort s'ha fet". Raimón aprofita la ocasió per aixecar un crit contra la injusticia. "No creguem en la misèria, la misèria necessària...diuen, de tanta gent".
La cançó "Diguem no", era com el crit que reclama justícia social. "D'un temps, d'un pais" en canvi, es com un clam que reivindica el país que voldríem ésser, i la trista realitat "d'un pais que mai no hem fet". Caminem entre l'esperança d'assolir-lo, i la poca fe en el projecte. Raimon deixa ben clar, que cap projecte per atractiu que sigui, pot legitimar-se per l'ús de les armes. "No creguem en les pistoles... per a la vida s'ha fet l'home, i no per a la mort s'ha fet". Raimón aprofita la ocasió per aixecar un crit contra la injusticia. "No creguem en la misèria, la misèria necessària...diuen, de tanta gent".
El final del concert, va ésser d'una emoció indescriptible. Allá s'hi barrejaven la joia, l'emoció, la reivindicació, i també les llàgrimes.
Al sortir, trobo una amiga i li pregunto : Que t'ha semblat?. I eixugant-se les llàgrimes, només va poder dir dues paraules: "Que fort..." Els bons artistes, son aquells que saben transmetre amb força, tot el mon emocional que porten dintre. En la mesura de les nostres possibilitats, aquest ha d'ésser el nostre objectiu.
Antoni
01/05/11
Hola companys i amics de "fatigues" coraleres.!!!!
Ja fa molt de temps que volia comunicar-vos el que sento per a la coral SOM, que sou tots i cadascun de vosaltres. Ara és el moment de fer-vos ho saber amb el mitjà que na Rosa ha preparat, poder penjar en el bloc el que ens vingui en gana (naturalment havent passat pel garbell).
Fa molts anys que les meves aficions per cantar en corals no les podia posar en pràctica degut a la meva professió ja que el tenir obres per tot arreu de Catalunya no em permetia anar als assaigs. Des de fa ja uns disset anys més o menys vaig iniciar-me en aquesta activitat, passant per vàries corals; mai m'ho havía passat tan bé com a la SOM.
Bé, no vull enrotllar-me més i vaig al gra; tal com diu el nostre nom CORAL SOM, CANTA I ESTIMA, hem format un equip, pinya, família, que jo estimo de tot cor i on a la vegada em sento estimat, trobant a faltar algú si no pot venir a l'assaig o concert.
Fa ja més d'un any, que gràcies a la tenacitat i perseverança del nostre director l'Enric Azuaga i també, perquè no, a l'esforç i paciència de tots nosaltres en "aguantar-lo" s'ha aconseguit cantar sense partitures, fent pujar el nivell del nostre cant en poder-nos dedicar més a la interpretació. També cal tenir en compte la dedicació del nostre amic QUIM (soto), que forma un bon tandem amb l'Enric.
A més, com que ja alguns hem arrivat a unes edats en les quals convé tenir el cervell en activitat i no deixar que s'adormi, és una eina que ens va d'allò més bé.
És per tot aixó que vull agrair-vos a tots i totes la vostra amistat i d'una manera especial l'agraïment a l'Enric per la feina que fa a cadascun de nosaltres; sobretot amb la paciencia (que ja la té ) de continuar aguantant-nos i créixer cada cop més tots junts per molt més temps.
Ignasi
Ja fa molt de temps que volia comunicar-vos el que sento per a la coral SOM, que sou tots i cadascun de vosaltres. Ara és el moment de fer-vos ho saber amb el mitjà que na Rosa ha preparat, poder penjar en el bloc el que ens vingui en gana (naturalment havent passat pel garbell).
Fa molts anys que les meves aficions per cantar en corals no les podia posar en pràctica degut a la meva professió ja que el tenir obres per tot arreu de Catalunya no em permetia anar als assaigs. Des de fa ja uns disset anys més o menys vaig iniciar-me en aquesta activitat, passant per vàries corals; mai m'ho havía passat tan bé com a la SOM.
Bé, no vull enrotllar-me més i vaig al gra; tal com diu el nostre nom CORAL SOM, CANTA I ESTIMA, hem format un equip, pinya, família, que jo estimo de tot cor i on a la vegada em sento estimat, trobant a faltar algú si no pot venir a l'assaig o concert.
Fa ja més d'un any, que gràcies a la tenacitat i perseverança del nostre director l'Enric Azuaga i també, perquè no, a l'esforç i paciència de tots nosaltres en "aguantar-lo" s'ha aconseguit cantar sense partitures, fent pujar el nivell del nostre cant en poder-nos dedicar més a la interpretació. També cal tenir en compte la dedicació del nostre amic QUIM (soto), que forma un bon tandem amb l'Enric.
A més, com que ja alguns hem arrivat a unes edats en les quals convé tenir el cervell en activitat i no deixar que s'adormi, és una eina que ens va d'allò més bé.
És per tot aixó que vull agrair-vos a tots i totes la vostra amistat i d'una manera especial l'agraïment a l'Enric per la feina que fa a cadascun de nosaltres; sobretot amb la paciencia (que ja la té ) de continuar aguantant-nos i créixer cada cop més tots junts per molt més temps.
Ignasi
28/04/11
SI UN DIA SÓC TERRA
Una cançó del nostre repertori, amb música de Lleo Borrell i lletra de Josep Maria Andreu, amb el títol de "Si un dia sóc terra", ja recordo haver-la sentit a "Les coves del Drac" del carrer Tusset, per alla l'any 1.963. Borrell i Andreu, treballaven junts per la "Nova cançó catalana" amb un notable èxit popular al guanyar el Festival de la Canço Mediterrania, amb la cançó "Se'n va anar", interpretada per en Raimon i la Salomé.
Els conceptes que Josep Maria Andreu, expressa en "Si un dia sóc terra", denoten una gran càrrega emocional d'estimació pel seu pais. La primera frase em recorda l'antiga fòrmula que usava el capellà el Dimecres de cendre: "Ets pols i en pols et convertirás". Ell comença així: "Si un dia soc terra, si un dia soc pols..." i a la segona estrofa , Andreu expressa el disgust pel menyspreu amb que hem estat tractats... "que sigui d'aquesta, que han trepitjat molts." És com el desig de fer-se una sola cosa amb la nostra terra, la que ens ha vist néixer i estimem, aquella que fins i tot l'aire que passa entre els pins, fa una flaire que portem tan endins. A la segona tornada, Andreu usa un qualificatiu que sorprèn: aquells que ens han trepitjat, han fet i han desfet, els qualifica de "febles". Quants episodis de la nostra història están bruts per l'engany , com el "Compromis de Casp", o la violencia política i física, com el "Decret de la Nova Planta". Són fets que denoten afany de domini, però una gran feblesa cívica i humana. Andreu, que qualifica la nostra terra com "aquesta que és noble" però amb plujes i amb fang, deixen entendre els defectes que també ens acompanyen. I un dels defectes és que no hem sabut fer una pedagogia clara i entenedora de les irregularitats politiques que els nostres veïns es neguen a reconèixer. És una llarga història de desencontres, que continua i segurament continuarà. Ja donem per bo, per desfogar-nos dels greuges, que el Barça guanyi al Madrid. Faria falta obrir uns espais de diàleg d'alt nivell intel.lectual, amb gent de les dues bandes, per aprendre a escoltar-nos i a respectar-nos.
Aquesta és encara, l'assignatura pendent.
Els conceptes que Josep Maria Andreu, expressa en "Si un dia sóc terra", denoten una gran càrrega emocional d'estimació pel seu pais. La primera frase em recorda l'antiga fòrmula que usava el capellà el Dimecres de cendre: "Ets pols i en pols et convertirás". Ell comença així: "Si un dia soc terra, si un dia soc pols..." i a la segona estrofa , Andreu expressa el disgust pel menyspreu amb que hem estat tractats... "que sigui d'aquesta, que han trepitjat molts." És com el desig de fer-se una sola cosa amb la nostra terra, la que ens ha vist néixer i estimem, aquella que fins i tot l'aire que passa entre els pins, fa una flaire que portem tan endins. A la segona tornada, Andreu usa un qualificatiu que sorprèn: aquells que ens han trepitjat, han fet i han desfet, els qualifica de "febles". Quants episodis de la nostra història están bruts per l'engany , com el "Compromis de Casp", o la violencia política i física, com el "Decret de la Nova Planta". Són fets que denoten afany de domini, però una gran feblesa cívica i humana. Andreu, que qualifica la nostra terra com "aquesta que és noble" però amb plujes i amb fang, deixen entendre els defectes que també ens acompanyen. I un dels defectes és que no hem sabut fer una pedagogia clara i entenedora de les irregularitats politiques que els nostres veïns es neguen a reconèixer. És una llarga història de desencontres, que continua i segurament continuarà. Ja donem per bo, per desfogar-nos dels greuges, que el Barça guanyi al Madrid. Faria falta obrir uns espais de diàleg d'alt nivell intel.lectual, amb gent de les dues bandes, per aprendre a escoltar-nos i a respectar-nos.
Aquesta és encara, l'assignatura pendent.
Antoni Pedragosa
15/04/11
Bon dia Som!.
Us acabo d'enviar un correu que es diu "lo que el cuerpo grita...cuando la boca calla". L'he trobat interessant i m'ha fet pensar una mica.
Si realment ens creiem el que diu, totes les nostres malalties són una somatització dels conflictes interiors nostres. Que fort!. Es podria evitar el patiment gratuiï que comporta el "rumiar" en excés, els mals de caps, els dolors d'estómac i potser, fins i tot, les al.lèrgies!!!. Però crec, personalment, que ens hauríen de "fondre" de nou i aixó és impossible. Cadascú és el que és i passa el que vol o no pot evitar de passar!.
I això que té a veure amb la Coral, us preguntareu?. Doncs ara us escriuré el que jo penso. Potser és una bajanada, però jo m'ho crec i ho vull compartir amb vosaltres, tot i sabent que cadascú és ben lliure de pensar com vulgui i que pot rebatre'm allò que diré!!.
Veureu: si realment volem que els boleros sonin com ens demana el director...ELS HEM DE SOMATITZAR!. Aquí hi ha la clau de volta de la qüestió!. Els hem de fer nostres, ens hi hem d'enamorar. És com submergir-se en un mar de sentiments desfermats i el fet de cantar sense partitura ens ajuda moltíssim perquè ens dóna la llibertat de poder seguir tots els gestos del director, no tan sols les mans sinó la mirada i l'expressió del rostre.
Si el cos i la veu han d'expressar allò que portem al cor, que no és altre cosa que els sentiments que ens inspiren les cançons, els boleros, concretament, els hem de "mastegar i digerir" dins nostre... i si poden tenir un "remitent", millor que millor!!. Ja sé que no som joves i que potser "els enamoraments" queden lluny... però el foc, la passió, la tendresa, han estat presents, en un moment o altre, a la vida de tots. I per a mi, això és el bolero!.
Quant al Szakura...sí, és una mica més complicada del que jo sabia, però continuo dient que és preciosa, delicada, íntima...m'encanta (i no em mateu, que jo també la suaré!!!).
Bon cap de setmana a tots i fins dimarts!
Ana
13/04/11
Una reflexió sobre una cançó que hem cantat tots plegats, moltes vegades.
Al Monestir de Montserrat, al cambril de la "Moreneta" hi ha una magnífica imatge del mític cavaller "Sant Jordi", obra d'en Vallmitjana, i a sota amb lletra petita, signat pel Salvador Espriu, un poema en forma de pregaria, que, amb música del mestre Francesc Vila, la nostra coral ha cantat tantes vegades.
El poema assenyala tres defectes, que causen tant de mal a la humanitat.
El primer, la guerra. Espriu la qualifica de crim. Quanta gent innocent ha de patir els horrors de la guerra, perquè uns salvatges han deixat d'ésser persones per convertir-se en bèsties. Optar per la violencia, en lloc del diàleg, és renunciar a la nostra dignitat humana.
Espriu assenyala en segon lloc l'enveja i la avarícia amb el qualificatiu de pecat. I és que la dèria acumulativa d'uns, es transforma en la misèria dels altres.
En tercer lloc, Espriu demana que se'ns alliberi "del drac de l'ira i l'odi entre germans". Tan bonic que seria un món on regnés la concòrdia, i els conflictes es tractessin sempre amb un diàleg generós i just.
Finalment, el nostre poeta expressa dos desitjos: Primer, que siguem mereixedors de la pau. I la veritat és que no la podem merèixer, si no la portem dintre nostre, i si no som capaços d'ésser portadors de pau al nostre entorn. I en segon lloc, un altre desig: "Que se salvi la parla de la gent catalana". Potser la parla és allò que més ens identifica. La nostra llengua catalana, està al mig d'una altra llengua forta i poderosa. És important no "baixar la guardia" , i la manera d'estimar la nostra llengua, pot ésser senzillament, parlant-la.
Espriu acaba amb un "Amen", al qual el mestre Francesc Vila dóna una tonada que recorda l'entrada del "Cant de la Senyera".
Us dic de veritat, que quan canti aquest "Amen", penso posar-li tots els meus cinc sentits. ... Tot i així no està descartat que l'Enric ho trobi ...escanyat, estripat, calat, desafinat...pero malgrat aixó, serà un "Amen" que el portaré dintre del meu cor.
Us dic de veritat, que quan canti aquest "Amen", penso posar-li tots els meus cinc sentits. ... Tot i així no està descartat que l'Enric ho trobi ...escanyat, estripat, calat, desafinat...pero malgrat aixó, serà un "Amen" que el portaré dintre del meu cor.
Antoni Pedragosa
26/03/11
COMENTARIOS
· Es difícil en pocas líneas expresar lo que siento por esta Institución y sus integrantes.
· Quisiera dar las gracias en primer lugar por haberme aceptado y acogido , no ha sido fácil la comunicación pero con el paso del tiempo , ya no ha sido necesario sacar mi cartel con el signo de interrogación,.jajajajja
· Bueno el llegar a la SOM, me significó encontrar lo que yo quería y buscaba, ( el nivel coral superior y una familia). Me he sentido desde el primer momento muy a gusto y además he adquirido más conocimiento y experiencia. Y me ha servido para valorar lo que dejé, que igual está al mismo nivel vocal y con la misma técnica vocal que se aplica.
· He vivido momentos muy gratos, sobretodo en los conciertos y las convivencias del grupo. Y la coral me ha dado la oportunidad de conocer esta bella tierra y también de cruzar las fronteras.
· Aunque estoy sola en este país, hay algo importante que me hace dudar en volver a mi tierra, y ese algo es la SOM y todo lo que encierra.
· Acá he encontrado lo que allá era mi vida, que es la música, el canto coral, con vacas sagradas incluidas. Además con la calidez, la amistad y la personalidad y profesionalidad de nuestro Director.
· Con él hemos logrado esa conexión y comunicación que al final se refleja en nuestras actuaciones tan gratificantes y se demuestran en la cosecha del aplauso que nos entrega el público y en los comentarios positivos que nos hacen y porque no decir en los negativos que también son importantes porque sirven para mejorar y superarnos
GRACIAS POR SER COMO SOM
Mª Rosa
21/03/11
Hola amics ¡
Per fi ! Molt bé Antonio, ets el primer " senyor " que escriu al bloc, i amb un escrit molt encertat i que fa unes reflexions, que crec que molts de nosaltres compartim.
I ara voldria comentar el concert del divendres. M´ho vaig passar molt bé cantant, l’acústica molt bona i només mirant la cara de l’Enric i la de la gent, sabies que tot anava bé.
Entre el públic estava el Mestre Manel Cabero, una personalitat en el mon coral, i al que l´Enric admira i estima molt, i que va ser el seu primer mestre de direcció coral. Al finalitzar el concert va felicitar l´Enric i tota la CORAL SOM, i creieu que no és persona de “ensabonar “ ningú si no és veritat.
A la llar d’avis Collserola, ja no va ser el mateix, l’acústica dolenta, la col·locació fatal i poca concentració, però estic segura que vam fer feliços a tots aquells avis que ens escoltaven. I potser també cantaven amb nosaltres recordant vells temps...
Dimarts el “ jefe” ens dona festa, i dijous encetarem un nou repte.
Una abraçada.
Carme
20/03/11
Moltes vegades m'he posat a pensar quina és la funció fonamental d'una coral. Evidentment, una coral és un grup de gent que canta. Però la radiografia d'aquest grup humà, és d'una gran varietat. Musicalment, uns pocs saben molt, uns altres saben menys, i la majoria sabem molt poc. Però la veritat és que, si no filem gaire prim, la "SOM" sona força bé.
Tenim un "tandem" de direcció molt curiós. Dues persones molt diferents, però que es complementen de meravella. Un binomi, on un més un, no són dos, sinó molt més que dos. Com diu el poema de Mario Benedetti, "Tu y yo, unidos codo a codo, somos mucho más que dos". És el miracle d'allò que està fortament unit. En lloc de sumar-se, es multiplica. I aquest miracle es produeix en dos àmbits diferents. Un, en l'ambient musical. Amb el Quim, potser l'assaig és més divertit i relaxat. També té aquell punt d'exigència perquè les coses surtin com cal. Assajar amb l'Enric és situar-se davant d'una persona que ha fet de la música el centre de la seva vida, amb tot el que això comporta. El nivell d'exigència puja molt, però al mateix temps hi ha - i aquí vull que se m'interpreti bé - un punt de teatralitat que té una doble funció. D'una banda resulta entretingut, i d'altre banda té un indubtable component pedagògic perquè les qüestions queden més resaltades i contrastades. De tant en tant, ens obsequia amb petites lliçons magistrals, que són molt d'agrair. Només falta un petit detall, que el "Mestre" digui a la parroquia: "Podeu seure".
Quan un arriba a la coral, pot venir dels ambients més diversos. Des de la botiga, a una tertúlia radiofònica, a una junta d'un club de fronton, una trobada d'un moviment cristià, o una trobada per fer esmenes a un projecte de llei en el grup parlamentari. Passar del partit polític a la coral, és un canvi fantàstic. És com passar d'un lloc on ningú es fia de ningú, a un altre lloc on tothom pot parlar lliurement amb tothom. És com una alenada d'aire fresc, que desitjo que duri sempre.
Quan un arriba a la coral, pot venir dels ambients més diversos. Des de la botiga, a una tertúlia radiofònica, a una junta d'un club de fronton, una trobada d'un moviment cristià, o una trobada per fer esmenes a un projecte de llei en el grup parlamentari. Passar del partit polític a la coral, és un canvi fantàstic. És com passar d'un lloc on ningú es fia de ningú, a un altre lloc on tothom pot parlar lliurement amb tothom. És com una alenada d'aire fresc, que desitjo que duri sempre.
Antoni Pedragosa
08/03/2011
Què inspira ser de la Som?
Desprès de passar un cap de setmana engripada, amb febre i demés, acabo d'obrir el nostre bloc per allò de veure si hi havia alguna cosa nova i m'he trobat amb el comentari de l'Inma. Bé, llegint tot el que hi ha penjat, la gent pot pensar que ens "ensabonem" els uns als altres, que no n'hi ha per tant, que assegem dos cops per setmana obligatòriament, que,a sobre, és per la nit, nit...
Tot el que s'hi llegeix són lloances al cant coral, a la feina ben feta dels dires, a l'esforç dels cantaires...que no és una disciplina dura?, que no requereix un aprenentatge important per part dels membres de la coral?. I doncs, per què l'Inma dóna les gràcies?, per què diu que "enganxa", quan tot és tan feixuc?...
No ho sabeu?. Doncs és ben clar: no flotem, ni ens "ensabonem"!. Per a tots nosaltres, la música ha estat present en les nostres vides des de sempre: els uns assistint a concerts sovint, d'altres cantant en esglésies, grups "folks", altres corals...i més bé o més malament, l'hem integrada a la nostra vida com a prioritat. I tots sabem que les persones només ens movem per prioritats!. Així, el que és feixuc deixa de ser-ho per a passar a ésser un plaer.
Avui, puc dir que estic totalment d'acord amb l'agraïment de l'Inma. Tot el que la música coral aporta a la nostra vida és bo, fa pujar les endorfines, ens fa riure (vegis la mostra del dia de Carnestoltes) i ens fa somriure, que és l'expressió que ve de dintre, del cor, quan ens deixem anar.
I vull afegir una cosa més: podríem cantar "per cantar", que no està mal, però els nostres directors ens demanen més. Volen que donem allò que portem tots a dins, que més que "cantar notes", "sentim cançons"!!!. No ens resulta fàcil, però quan surt bé, és el que realment marca la diferència!!!.
Com podeu veure, ser de la Som és bo, però que molt bo!!!.
(Per cert, que no hi ha "bloqueros"- homes que estiguin inspirats?. Us trobo a faltar, senyors!!)
Ana
07/03/2011
M’agrada cantar, sempre m’ha agradat tot i que la meva participació activa en grups corals és relativament recent.
El meu primer record cantant es remunta a l’escola, als 13 o 14 anys quan un grupet cantàvem a les comunions, però el primer contacte indirecte amb el món coral no va ser fins als 20 anys. Vaig passar una temporada a Berlín a casa d’uns amics dels meus pares; ella cantava en una coral, de contralt, i sempre em parlava de com s’ho passava de bé als assaigs, concerts i viatges que feien plegats. Al cap de bastants anys, en devia tenir uns 35, una bona amiga del “cole” em va comentar que cantava a la coral de Bonaigua; “Jo també vull” vaig respondre instintivament, i així va començar el meu periple de cantaire. Vaig iniciar-me, doncs, en aquesta coral a les ordres de la Mercè Valls, un encant de persona i de directora, per a desprès de 5 anys canviar-me a la Som. L’Enric el vaig conèixer a Bonaigua quan ens va venir de reforç a la Missa de Gounod, i va ser la mateixa Mercè qui em va recomanar que l’anés a trobar quan vaig plantejar-li que volia deixar la coral.
La coral m’ha anat molt bé en tots els sentits; em va servir de refugi en moments personals molt complicats, i em serveix de vàlvula d’escapament dels mals de cap del dia a dia. Però no és només una teràpia, no, és una droga, i de les dures. Confesso que hi estic seriosament enganxada. No havia tingut mai una afecció que m’absorbís tant i em durés tant de temps; sóc una persona molt implicada en tot allò que faig, però reconec que em desmotivo molt fàcilment. Aquí, no. És un repte de superació constant; és una lluita incessant per adquirir uns coneixements als que em vaig tancar de petita negant-me a assistir a les classes de música extraescolar que la meva mare s’entossudia a pagar fins que la bona “hermana” Victòria li va fer veure que no valia la pena, que qualsevol excusa m’era bona per a escapolir-me. Pobre mare!
He anat aprenent a poc a poc a interpretar alguna cosa del que s’amaga a les partitures gràcies, en part, a la petita introducció al llenguatge musical que vaig fer amb l’Eulàlia a l’Escoleta; gràcies, també en part, al que he anat llegint al Zamacois, però sobre tot, i MOLT, al que he anat sentint a l’Enric, que s’entesta a parlar-nos en un llenguatge incomprensible per a molts de nosaltres, però que a cops de forçada immersió, va calant. GRÀCIES!
Gràcies, Enric, per “emperrar-te” a treure el millor de tots nosaltres;
Gràcies, Quim, per la teva paciència de “soto”; ens has ajudat a relaxar l’ambient, que no l’actitud (tranquil, encara moles)
Gràcies, Carme, per ser l’ànima de la coral; sense tu, la Som no tindria sentit;
Gràcies, Isabel, per mantenir la il·lusió i fomentar la part més “lúdico-festiva“, què serien els nostres sopars de Nadal sense els teus regals?
Gràcies, Rosa, per haver creat i per mantenir aquest magnífic bloc que ens dóna vida en el món virtual i que ens permet esplaiar-nos;
Gràcies, en definitiva, a tots, companys i companyes de les diferents cordes, per l’esforç i les ganes que fan possible l’existència de la SOM.
Inma
20/02/2011
Fa una estona que he arribat de l'esglèsia de Sta. Mònica on cantava "la Cava de Sons". Allí m'he trobat amb algunes persones de la Som i ara voldría escriure un parell de coses que em ballen pel cap.
La primera m'ha sorprès, fins i tot a mi mateixa :
Quan jo vaig escoltar "la Cava" per primer cop, la primera impressió va ser pensar que jo estava a anys llum d'ells, que ho feien molt i molt bé i que em donaven mil voltes!. I fixeu-vos que he dit "primera impressió"!. Desprès, tot pensant-hi, vaig veure que jo he avançat molt des que estic amb vosaltres, que he estat capaç de cantar un "Messíes" i que, lentament, vaig aprenent. Tot col.locat!.
Avui, tot escoltant "la cava", ja no m'ha importat gens com ho feia jo!. I aquí ve la meva sorpresa: l' Ana ha deixat el seu ego de banda, ha deixat de "preocupar-se per el seu nivell"...i ha gaudit!.
Cert. M'he deixat anar, he gaudit de les seves veus i del seu repertori. Si ara estigués parlant en termes religiosos, diria que "hem estat en comunió" ("unió compartida").
Ha estat una estona fantàstica i crec que els companys que hi eren, diran el mateix!
La segona també l'he descobert avui i està íntimament lligada a la primera :
Mireu, tant "la cava" com la Som tenim un punt en comú, que he reconegut tot escoltant-los a tots en "ha parit" l'Enric!.
Si, si, tal com sona, perquè tant ells com nosaltres, en diferents nivells, portem la seva petja, la seva tossudería en fer-nos cantar sense partitures, la seva força, la seva ´"mania" en polir tots els aspectes...Ja no importa si som "la Som" o "la Cava".
Som cantaires dirigits per un mateix director, que treu de nosaltres el millor.(malgrat que a vegades ens ho faci passar malament!).
QUINA SORT PODER CANTAR!. QUIN DO TAN MERAVELLÓS ENS HA ESTAT REGALAT!!!!!!.
O no?. Ana.
08/02/2011
Hola amics, abans de escriure res, voldria donar les gracies a la ROSA per la creació de aquest bloc, a vegades és més fàcil expressar idees i sentiments escrivint que parlant.
Com a una de les fundadores de la CORAL SOM, ja fa 32 anys, us puc dir que he gaudit cantant en totes les seves etapes.
Sempre el treball i la responsabilitat han estat l’eix per fer una bona feina. Amb els anys hem perdut companys pel camí, però ara us puc dir, que tot i que siguem menys, crec que és com si ens haguéssim tret una "cotilla" i cantéssim més lliures i feliços, i això gracies a la "tossuderia" del DIRE i a la paciència del SOTO, i oh, miracle!!! a cantar sense partitura.
També sento dins meu que som amics i que cantant junts ens ho passem bé, i el públic també.
Be, ja m´enrotllat prou, espero que aquest bloc ben aviat sigui ple de vivències i comentaris.
ENDAVANT LA SOM !!!!
CARME.
Reflexions després del concert de l'ONCE
Reflexions després del concert de l'ONCE
Bon dia a tots i a totes!.
Només quatre ratlles per dir-vos que encara em dura el "bon gust de boca" del concert d'ahir!. M'ho vaig passar molt bé i suposo que vosaltres també.
Em sento afortunada per poder gaudir (és correcte, dire?) amb vosaltres de la música i del cant. És una activitat que em fa feliç i això repercuteix en totes les altres coses que faig!. A casa, si algún cop m'he queixat per tenir mandra "d'arrancar" a les 9 de la nit, em renyen dient que desprès torno nova!. Cert del tot!. L'estona que passem junts és absolutament satisfactòria perquè a banda de cantar, riem molt... i és bo!.
Potser tot això ja ho sabeu perquè ho sentiu igual que jo, potser són obvietats (cosa que no soporto!)...però m'agrada, en aquests moments, posar-me en contacte amb vosaltres per dir-vos-ho!.
Estic contenta d'haver-vos trobat i de que formeu part de la meva vida. Estimo la Som com a cosa meva i espero altres concerts com el d'ahir!. I ja no tan sols perquè va quedar "bé", sinò per la sensació de transmetre a la gent que ens escolta la feina feta, la nostra sensibilitat coral, el goig de deixar-nos anar amb la música...i tot sense partitures!!!!!!!!!!!. (per cert, ara que ja ho fem així, recuperarem el Sakura???).
Ana.
